Drets de Consum

El primer requisit perquè els consumidors puguen fer valdre els seus drets és conéixer-los.

Introducció.

Encara que en l'actualitat la protecció dels consumidors ha adquirit gran importància, fins fa relativament poc temps no s'havia plantejat com a problema, moment en el qual comencen a elaborar-se normes concretes per a la seua salvaguarda. El dret de consum s'identifica amb el conjunt de normes imperatives, de caràcter interdisciplinari, encaminades a protegir l'actuació de les persones físiques o jurídiques en la realització d'actes vinculats amb l'adquisició, utilització i gaudi dels béns, productes o serveis, sempre que actuen com a destinataris últims. La política legislativa que es va configurar sobre aquesta matèria va trobar el seu fonament en els canvis que progressivament han anat operant sobre el mercat, en la diversificació de productes, així com en les manipulacions de la informació a través de la publicitat enganyosa i en la gradual reducció de la competència a conseqüència d'un fenomen de successiva concentració econòmica que va produir com a efecte una disminució en les facultats d'elecció dels consumidors i usuaris sense que els instruments jurídics tradicionals resultaren satisfactoris per a protegir els seus interessos ja que la situació sota la qual inicialment s'havien conformat les relacions contractuals, afavorides en els principis de llibertat i igualtat formal, distava de correspondre's amb el marc imposat per la nova realitat.

Per a fer front a aqueixa situació d'inferioritat es va elaborar una sèrie de Lleis, tenint totes elles com a característica comuna que els mecanismes jurídics amb els quals comptava el consumidor o l'usuari, en la majoria d'ocasions resultaven insuficients en veure's els perjudicats impossibilitats de poder dirigir-se contra els causants del mal llevat que derivara d'un vincle de caràcter contractual ja que la cadena de producció, en rares ocasions, posa en relació al fabricador o a qualsevol de les persones implicades en el procés de producció amb el consumidor final, del que deriva la falta d'accions, a excepció de la via prevista en l'article 1902 del Codi Civil, amb la complexitat que això comporta a efectes probatoris.

En tals condicions i atés que afecta la major part de la població, es va plantejar com una necessitat ineludible dur a terme una actuació de protecció als consumidors per part dels poders públics, de manera que, en l'actualitat, la defensa d'aquests interessos s'ha traduït en la proliferació d'una successió de normes concretes amb la finalitat de pal·liar les situacions de prepotència per part de les empreses, sobre les quals, fins llavors, el legislador havia romàs alié a aquestes vicissituds, excepte en l'adopció d'algunes mesures específiques que havien quedat recollides en la Llei de Pràctiques Restrictives de la Competència.

Les normes protectores veuen culminat el seu reconeixement amb la promulgació de la Constitució que, en el seu article 51, consagra la defensa i protecció dels interessos dels consumidors i usuaris com a principi informador de l'ordenament jurídic i de tota la política econòmica i social, al mateix temps que estableix la necessitat d'elaborar una norma de desenvolupament d'aquests principis, donant lloc a la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Significat de l'article 51 de la Constitució espanyola (C.E.).

Els dos primers paràgrafs de l'article 51 de la Constitució doten per primera vegada d'una protecció específica als drets dels consumidors i usuaris en reconéixer que: "Els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint mitjançant procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos dels mateixos" Aquest precepte ha de posar-se en correlació amb l'article 53 del mateix cos legal del qual cal destacar que la seua ubicació en el capítol tercer sota la rúbrica "Dels principis rectors de la política social i econòmica" li dota del caràcter d'informador de l'ordenament jurídic, la qual cosa sumat al que s'estableix en l'article 161.1 de la Constitució i en els articles 27.1 i 39.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, donarà com a resultat que la seua vigilància i aplicació vincule als poders públics, a la pràctica judicial i a la legislació positiva, al mateix temps que també siguen susceptibles de fonamentar la inconstitucionalitat de disposicions amb rang de Llei podent ser només al·legat davant la jurisdicció ordinària d'acord amb el que disposen les Lleis de desenvolupament. 1

La Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (L.G.D.C.O.).

Fidel al mandat constitucional, en desenvolupament de l'article 51 de la Constitució el 19 de juny de 1984, es va aprovar la Llei 26/1984 per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (L.G.D.C.O.), estructurada en diversos capítols. Atés que la Constitució no es pronuncia sobre a qui correspon la competència en matèria de consum, és convenient tindre en compte la STC 15/1989, de 26 de gener, que qüestiona en termes globals la competència de l'Estat per a dictar una Llei General amb base en que l'Estat no disposa de cap títol competencial que li faculte per a impugnar aquesta Llei, la qual cosa, al seu torn, posa en correlació amb l'article 149.3 que estableix la regla que: “el dret estatal serà, en tot cas, supletori del de les Comunitats Autònomes”, arribant a la conclusió que es tracta d'una matèria compartida entre l'Estat i les Comunitats Autònomes. L'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei queda circumscrit a la defensa dels interessos de les persones físiques o jurídiques que siguen adquirents o destinataris d'un producte final en relacions que no queden immerses dins d'un procés productiu.

El criteri de determinació dels subjectes protegits s'estableix en funció de la finalitat que motive l'adquisició del bé o la contractació del servei, la qual cosa és equivalent a determinar en quines persones redunda la utilitat de l'adquisició o el gaudi del producte o servei, així com el destí que se'ls haja assignat. Això té la seua justificació en què l'esperit de la L.G.D.C.O., com es reflecteix en la seua Exposició de Motius, és protegir els adquirents o destinataris finals dels béns o serveis, dels quals es presumeix que es troben en una situació de desprotecció econòmica respecte a les empreses ja que constitueixen la part més desatesa del contracte. Atés aquest criteri són adquirents finals, tant les persones físiques com les jurídiques, sempre que la utilització que feren dels productes, béns mobles o immobles, activitats, serveis o funcions queden al marge de l'activitat productiva. Per tant, no pot donar-se-li la qualificació de consumidor al qual adquirisca béns per a integrar-los en la cadena de producció, quedant, en conseqüència, excloses de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei les relacions entre empresaris, d'intervinents no finals de la cadena de producció o, finalment, de particulars que utilitzen aquells béns en l'acompliment de la seua activitat professional.

Principals objectius de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Com destaca la seua Exposició de Motius, el propòsit de la L.G.D.C.O., és la protecció dels drets bàsics del consumidor juntament amb l'establiment del règim de garanties, responsabilitats i sancions en defensa del consumidor, orientats primordialment a assegurar-los seguretat en l'adquisició de productes i en la prestació de serveis, així com correspondència i igualtat en les relacions contractuales2. Però al no ser la finalitat d'aquesta Llei exclusivament reguladora també imposa, a vegades, determinades sancions i fins i tot ordena l'adopció de polítiques concretes d'actuació en benefici dels consumidors, de la mateixa forma que, com a novetat respecte a altres matèries, ha permés que la defensa dels subjectes perjudicats puga ser exercida per associacions a les quals a més de legitimació processal per a actuar judicialment se'ls concedeix el benefici de justícia gratuïta. Finalment, regula l'arbitratge de consum com a procediment àgil, gratuït i eficaç per a dirimir els conflictes sorgits entre les parts. L'operativitat de la Llei té lloc amb independència de les normes que regisquen les relacions contractuals o extracontractuals perquè l'element desencadenant perquè les seues normes siguen eficaces és la presència d'un consumidor o usuari al qual se li haja irrogat un perjudici en la realització d'un acte de consum. A l'efecte de la Llei queden recollits un conjunt de drets als quals el seu article 2 confereix el caràcter de drets bàsics dels consumidors i usuaris als quals atribueix caràcter irrenunciable, concretats en la protecció dels riscos contra la salut o seguretat; els legítims interessos econòmics i socials; en el dret a ser indemnitzat dels danys i perjudicis patits, cas de no haver obtingut la reparació adequada, així com en la 2 Quintana Carlo, I., "La responsabilitat de l'empresari de serveis en la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris", E.C., núm. extraordinari, novembre 1987, pàg. 50-60. confirmació que el consumidor té dret a ser informat i educat en relació amb l'elecció de productes i al consum en general; en el dret a ser representat per associacions que defensen els seus interessos i finalment, en el dret a gaudir de protecció jurídica, administrativa i tècnica. Com a notes característiques també cal assenyalar la concessió d'una acció directa a qualsevol consumidor o usuari perjudicat contra la persona o persones que li hagen causat el mal sense necessitat que prèviament haja mediat un nexe de caràcter vinculant, al mateix temps que estableix una responsabilitat de caràcter quasi-objectiu, contempla la possibilitat d'al·legar clàusules exoneratorias de responsabilitat, opta per la inversió de la càrrega de la prova a favor del perjudicat i l'establiment entre tots els implicats d'una responsabilitat de caràcter solidari. En el mateix sentit cal destacar que el dret d'informació, igual que les condicions generals de la contractació, compte, per primera vegada, amb una regulació específica. Del contingut d'aquesta Llei també cal subratllar la limitació expressada en la seua Exposició de Motius de no suplantar altres actuacions i “desenvolupaments normatius derivats d'àmbits competencials pròxims o connexos com ara la legislació mercantil, penal o processal i les normes sobre seguretat industrial, higiene i salut pública, ordenació de la producció i comerç interior”. Finalment, és així mateix digna d'esment la potenciació del moviment associatiu i d'autoorganització dels consumidors a través de les associacions legalment articulades que s'integren en un òrgan especial denominat: òrgan assessor de consum i l'establiment d'un adequat règim sancionador amb el qual poder atorgar legítima resposta jurídica a quantes conductes il·lícites eludisquen els mandats de la norma. 4.- Les competències de l'Estat i de les Comunitats Autònomes en matèria de consum. Amb caràcter general, la distribució de competències entre l'Estat i les Comunitats Autònomes resulta del joc combinat de la Constitució, els Estatuts d'Autonomia i les Lleis orgàniques de transferències de l'article 150.2 CE. En concret, en matèria de protecció dels drets dels consumidors i usuaris, com estableix la pròpia Constitució en el seu art. 51, el seu defensa és un principi rector de la política social i econòmica, la garantia de la qual s'imposa, en general, als poders públics. Però com també ha declarat reiteradament el TC en nombroses sentències, com: la 88/1986, F.J.º 4t; la 15/1989, FJº 1r; la 62/1991, F.J.º 2n i la 202/1992, F.J.º 5é, no pot interpretar-se que aquest article siga una norma d'atribució de competències. Aquest raonament troba la seua justificació en què la defensa dels drets dels consumidors i usuaris no va quedar contemplat en la Constitució dins de cap títol competencial específic perquè ni va quedar inclòs en la llista de matèries de l'article 148.1 CE, en virtut de la qual s'enumeren les atribucions la competència de les quals incumbeix les Comunitats Autònomes, ni tampoc figurava entre l'elenc de matèries sobre les quals l'Estat es reservava competència exclusiva, que enumera en el seu art. 149.1 CE. Consegüentment, davant aquesta falta de previsió, es va interpretar que els aspectes vinculats amb títols competencials referents a aquesta matèria havien de ser reconduïts al que es disposa en l'article 149.3 CE, en virtut del qual: “Les matèries no atribuïdes expressament a l'Estat per aquesta Constitució podran correspondre a les Comunitats Autònomes, en virtut dels seus respectius Estatuts. La competència sobre les matèries que no s'hagen assumit pels Estatuts d'Autonomia correspondrà a l'Estat, les normes del qual prevaldran, en cas de conflicte, sobre les de les Comunitats Autònomes en tot el que no siga atribuït a l'exclusiva competència d'aquestes. El dret estatal serà, en tot cas, supletori del dret de les Comunitats Autònomes”. D'ací, que això permetera concloure que, amb base en aquest precepte, la defensa dels consumidors i usuaris podia ser assumida com a competència exclusiva per les Comunitats Autònomes, però no per totes per igual inicialment. En un primer moment, l'assumpció de competències que permet l'article 149.3 C.E. no oferia per igual les mateixes competències a totes les Comunitats Autònomes sinó que únicament podien ostentar-les aquelles que hagueren accedit a l'autonomia per la via de l'article 151.1 CE, com va ser el cas de la Comunitat Autònoma d'Andalusia); de la Disposició Transitòria 2a C.E., com va succeir amb les Comunitats de Catalunya, País Basc i Galícia, o de la Disposició Addicional 1a C.E., com en el cas de Navarra, que es va concretar en la materialització d'aqueixa assumpció exclusiva de competències en matèria de defensa dels consumidors en els Estatuts d'Autonomia de les cinc Comunitats citades. En concret: article 18.1.6é de l'Estatut d'Autonomia per a Andalusia, article 12.1.5 Estatut d'Autonomia de Catalunya, article 10.28 Estatut d'Autonomia per al País Basc, article 30.1.4 Estatut d'Autonomia per a Galícia, article 56.1. d) de la Llei de reintegració i amejoramiento del Règim Foral de Navarra. Entretant les dotze Comunitats restants van accedir a l'autonomia per la via de l'article 143 CE, a excepció de la Comunitat Valenciana i la Comunitat de Canàries que, malgrat no poder tindre competència exclusiva en matèria de defensa dels consumidors també la van assumir, si bé per vies diferents. En concret, la Comunitat Valenciana, en l'article 34.1.5 del seu Estatut d'Autonomia, sent esmenat parcialment aquest excés mitjançant l'article 1.1.b) de la EL 12/1982, sobre transferències a la Comunitat Autònoma Valenciana, de competències en matèria de titularitat estatal, en aplicació de l'article 150.2 CE i de forma ja definitiva, amb l'EL 5/1994, que incorpora a l'Estatut d'Autonomia, com a contingut propi, les competències transferides per la EL 12/1982, recentment modificat pel 1/2006, de 10 d'abril, de reforma de la Llei orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana, que insisteix en aquesta matèria, fent especial esment a la necessitat de reforçar els drets referits a les noves tecnologies, la defensa dels consumidors i usuaris i el dret a l'associacionisme, qüestions totes elles d'especial transcendència per al desenvolupament d'aquest dret. Així, en concret, en l'apartat 35, de l'actual art. 55, continua recollint com a competència pròpia: “comerç interior, defensa del consumidor i de l'usuari, sense perjudici de la política general de preus, lliure circulació de béns, la legislació sobre la defensa de la competència i la legislació de l'Estat”. Sobre aquest últim extrem, s'ha entés que, encara que en virtut del que es disposa en l'article 149.1.8 de la CE, les Comunitats Autònomes han assumit la competència de conservar, modificar i desenvolupar el seu propi Dret Civil, no és possible incloure-ho en aquest títol competencial perquè el contingut essencial del dret a la protecció dels legítims interessos econòmics i socials dels consumidors i usuaris no pot ser objecte de regulació autonòmica, ni tan sols per part de les Comunitats Autònomes amb competència en Dret Civil i en defensa dels consumidors i usuaris, en constituir tot això matèria de dret mercantil o pròpia de les bases de les obligacions contractuales3. Per part seua, la Comunitat de Canàries no va assumir, en el seu Estatut d'Autonomia, la competència exclusiva en matèria de defensa dels consumidors però, no obstant això, li va ser transferida en virtut del mandat disposat en l'article 1.b) de la EL 11/1982, de transferències complementàries per a Canàries. Va ser precisament el reclam de competències plenes per part de les autonomies el que va induir al Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, al Govern basc i a la Junta de Galícia, a la interposició de sengles recursos d'inconstitucionalitat per entendre que l'Estat no era competent per a promulgar una Llei d'àmbit estatal, com era la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris. Aquests tres recursos van ser acumulats, donant origen a la sentència 15/1989, que va declarar la inconstitucionalitat de l'els arts. 8.3, en el seu 2n incís i 40; així com que els arts. 1.1; 6; 7; 13.2 en el seu últim incís; 14, 15; 16; 17; 18; 19; 22.1,2,3,4,5, i 6; 20.1 i 2; 23; 36.2; 39.5y 41 no són d'aplicació directa en les Comunitats que, en virtut dels seus respectius Estatuts hagueren assumit la competència plena en matèria de protecció a consumidors i usuaris. En conseqüència, en les set Comunitats Autònomes amb competència exclusiva en matèria de defensa del consumidor, la LGDCU només podia aplicar-se parcialment mentre que en les restants Comunitats, en concepte de legislació bàsica. En l'actualitat totes elles ja han assumit aquesta competència gràcies a la promulgació de la Llei orgànica 9/1992, de 23 de desembre, de transferència de competències a les Comunitats Autònomes que van accedir a la seua autonomia per la via de l'art. 3 En aquesta línia, el Tribunal Constitucional ha declarat la inconstitucionalitat de normes autonòmiques emanades dels òrgans legislatius de Comunitats Autònomes amb competència en matèria civil, en entendre que suposaven una regulació del contingut del contracte diferent al de la regulació estatal. Un exemple d'això pot apreciar-se en la STC de 22 de març de 1991, FJ 12, en la qual el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional un precepte de l'Estatut Gallec dels consumidors i usuaris. El mateix va succeir en la STC Ple, 264/1993, de 22 de juny, que va declarar la inconstitucionalitat de diferents preceptes de la Llei 9/1989, de 5 d'octubre de la Comunitat Autònoma d'Aragó, sobre ordenació de l'activitat comercial i en la STC Ple, 225/1993, que va declarar inconstitucional l'art. 9 de la Llei Valenciana 8/1986, de 29 de desembre, sobre ordenació del comerç i superfícies comercials. 143 CE i que els reconeix la competència legislativa de desarrollo4, a més de la reglamentària i executiva, sent l'Estat a qui incumbeix dictar la legislació bàsica en la matèria. Donada, no obstant això, l'amplitud del contingut d'aquesta matèria, és necessari tindre en compte dos aspectes que matisen l'abast d'aqueixa «exclusivitat». En primer lloc, com ja s'ha apuntat, el caràcter pluridisciplinari o interdisciplinari del conjunt normatiu que té per objecte la protecció del consumidor. I en segon lloc, l'existència de normes de defensa del consumidor reconducibles, al seu torn, a altres matèries de competència estatal, com van destacar les SSTC 71/1982, FJ 2n; 15/1989, FJ 1r i 62/1991, F.J. 2n, la qual cosa finalment hauria de completar-se amb els límits que deriven dels principis constitucionals continguts en els articles 38, 131, 139 de la CE, que reconeixen la llibertat d'empresa sempre supeditada als interessos de la col·lectivitat. Cap finalment assenyalar que en 1996 dues noves normes van afectar el repartiment competencial: la Llei 7/1996, d'Ordenació del Comerç Minorista, que en la seua disposició final assenyala els preceptes que tenen caràcter estatal, així com els títols competencials corresponents, i la Llei orgànica 2/1996, de 15 de gener, complementària de la primera, que encomana a les Comunitats Autònomes la regulació del règim dels horaris comercials, havent de respectar sempre els mínims fixats en la Llei estatal. 5.- L'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana. La Llei 2/1987, de 9 d'abril, desenvolupa l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana. El plantejament inicial d'aquesta Llei autonòmica no ha sigut legislar prescindint del preceptuat en la L.G.D.C.O. sinó facilitar els mitjans que permeten obtindre la més eficaç forma de compliment de la norma. Per aquesta raó, pot considerar-se una Llei anomenada a la presa de mesures efectives per part de l'Administració a la qual 4 Astúries (art. 11.10 de la EL 1/1994); Cantàbria (art. 23.6 de la EL 2 /1994); La Rioja (art. 9.10 de la EL 3/1994); la Regió de Múrcia (art. 11.10 de la EL 4/1994); Aragó (art. 36.5 de la EL 6/1994); Castella-la Manxa (art. 32.6 de la EL 7/1994); Extremadura (art. 8.8 de la EL 8/1994); Illes Balears (art. 11.12 de la EL 9/1994); Madrid (art. 27.10 de la EL 10/1994) i Castella-Lleó (art. 27.8 de la EL 11/1994). incumbeix la protecció i desenvolupament dels drets bàsics dels consumidors i usuaris, que són els mateixos que recull la Llei estatal. Aquesta obligació justifica que la Llei s'haja centrat primordialment a regular els mitjans que permeten donar compliment a aquests principis, de tal manera que pot afirmar-se que, en la seua major part, han quedat especificats en l'Estatut amb major precisió que en la L.G.D.C.O. En raó de les competències conferides a l'Estat amb caràcter exclusiu, l'Estatut no recull, per no ser matèria que quede sota el seu àmbit d'aplicació, la regulació de les condicions generals de la contractació, ni l'enumeració de les clàusules abusives, de la mateixa forma que no fa esment del règim de responsabilitat. Amb caràcter exclusiu, tot el seu articulat està destinat a l'adopció de mesures concretes en desenvolupament de la funció tuïtiva que té encomanada la Generalitat. 6.- Estructura de l'Estatut. Síntesi del seu contingut. De conformitat amb el seu contingut i estructura, a la Generalitat li correspon garantir l'exercici dels drets dels consumidors i usuaris reconeguts en la Llei més els establits en la legislació d'àmbit estatal sempre en l'àmbit de la seua competència i sense perjudici de la legislació estatal sobre política general de preus i defensa de la competència. 6.1.- Concepte de consumidor i usuari. El concepte distintiu de consumidor o usuari segueix la línia fixada en la Llei estatal entenent per tals “a la persona física o jurídica que adquireix, utilitza o gaudeix, com a destinatari final, béns, serveis, activitats o funcions, qualsevol que siga la naturalesa jurídica dels qui els produïsquen, venguen, presten o distribuïsquen”. Per contra, no adquiriran aquesta consideració “les persones físiques o jurídiques que no es constituïsquen en destinataris finals, sinó que adquirisquen, emmagatzemen, utilitzen o gaudisquen béns o serveis amb la finalitat d'integrar-los en l'organització o exercici d'una activitat empresarial, professional o de prestació de serveis, inclosos els públics”. 6.2.- Drets bàsics. També l'Estatut fa esment exprés dels drets bàsics dels consumidors, la renúncia dels quals prohibeix amb caràcter previ a l'exercici dels drets que reconeix, així com tot pacte que tinga per objecte la seua exclusió, quedant configurats de la forma següent: a. La protecció contra els riscos que puguen afectar la salut i seguretat física dels consumidors. b. La protecció dels seus legítims interessos econòmics i socials, promovent una major claredat, equitat i seguretat jurídica en la contractació. c. La informació correcta i suficient sobre els productes i serveis i l'educació en els drets i coneixements necessaris per al seu ús correcte. d. L'audiència en consulta, la participació en l'elaboració de les disposicions generals que els afecten directament en la representació dels seus interessos a través de les Associacions de Consumidors i de les agrupacions o federacions. e. La protecció jurídica, administrativa i tècnica per part dels poders públics per a corregir les situacions d'inferioritat, subordinació o indefensió. f. La indemnització pels danys i perjudicis patits i demostrats en els termes definits en aquesta Llei. Després de l'enumeració sistemàtica d'aquests drets, que, igual que el concepte de consumidor i d'usuari es corresponen amb els exposats en la Llei estatal, l'Estatut desenvolupa cadascun d'ells en capítols diferents. 6.2.1.- Protecció del dret a la salut i seguretat. El capítol segon regula, amb caràcter preventiu, la salvaguarda del dret a la protecció de la salut i seguretat a través de la configuració de les condicions mínimes que han de reunir els productes establint la defensa d'aquests drets a través de la imposició a la Generalitat de diverses obligacions entre les quals li correspon exercir, en l'àmbit de la seua competència, campanyes d'inspecció i d'anàlisi, amb difusió, en el seu cas, dels seus resultats en els béns i serveis d'ús o consum comú. A més d'això, a la Generalitat li incumbeix programar anualment i fer públic el desenvolupament de les campanyes encaminades a la millora de la qualitat de vida en els aspectes vinculats amb el desenvolupament d'aquests drets. Tots els articles d'aquest capítol compleixen una finalitat merament preventiva en perseguir que no es cometen els comportaments que estan contemplats com a infraccions a la salut o seguretat dels consumidors. També l'Estatut es fa ressò de la necessitat que l'enfocament preventiu s'oriente cap a la qualitat dels productes i serveis en ser fonamental per a aconseguir la satisfacció dels consumidors i per a assegurar la competitivitat de les empreses, la qual cosa motiva que també en aquest àmbit, la intervenció legislativa aparega com la mesura més apropiada per a previndre la causación d'aquests accidents. Igual que en la Llei estatal, també en l'Estatut la prevenció d'accidents imposa als productors i als prestadors de serveis obligacions vinculades amb el nivell de seguretat que han d'imposar als seus productes i serveis quan són posats en circulació. No obstant això, en aquest capítol, al contrari del que succeeix en la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, es conjuminen dos dels apartats que allí figuren com a independents. D'aquesta manera, pot observar-se com, al costat de les declaracions programàtiques que defensen tots dos drets bàsics, també es regula el règim de responsabilitat, la qual cosa imposa la remissió a la legislació general per a la indemnització dels danys causats pels productes i serveis defectuosos. 6.2.1.1.- Anàlisi de l'article 6 de l'Estatut del consumidor i usuari valencià. Tot l'articulat que regeix els drets de salut i seguretat s'assentisca sobre les bases imposades en l'article 6. Aquest precepte estableix que: “La Generalitat, en l'àmbit de la seua competència, vetlarà per l'aplicació de la legislació general que tinga per objecte evitar que els productes i serveis destinats al consum i ús puguen provocar, previsiblement, perill per a la salut i seguretat física dels qui els consumisquen o usen. De la mateixa manera, en l'àmbit de la seua competència, exercir l'adequada vigilància i control a fi de previndre i sancionar qualsevol infracció que puga cometre's en la prestació de serveis, en l'elaboració, utilització o circulació de béns que no complisquen les condicions reglamentàriament exigides per a garantir la salut i seguretat dels consumidors i usuaris, així com també la protecció contra els perjudicis causats pels serveis insuficients o defectuosos del producte”. Aquest és un article programàtic, en el qual cadascun dels seus apartats està cridat a complementar-se mútuament. Bona prova d'això és que el primer dels seus dos paràgrafs continga una declaració d'intencions, mentre que el segon, les bases sobre les quals fonamentar la prevenció i la sanció. Quant a la seua estructura, l'article comença fent una reserva de competències en indicar que la Generalitat Valenciana vetlarà per l'aplicació de la legislació general en l'àmbit de la seua competència. Això no és més que una conseqüència del contingut de l'article 34 de l'Estatut d'Autonomia en indicar que, entre els seus títols competencials, inclou la “...competència exclusiva de les següents matèries: 5) Comerç interior, defensa del consumidor i usuari...”, del que cal concloure que la Generalitat Valenciana té competència normativa i executiva exclusiva en matèria de defensa dels consumidors i usuaris. Així ho assumeix l'article 6 de l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, en especificar que: “... la Generalitat Valenciana... vetlarà per l'aplicació de la legislació general que tinga per objecte evitar que els productes i serveis... puguen provocar perill per a la salut i seguretat física dels qui els consumisquen o usen”. Sobre els conceptes de salut i seguretat als quals al·ludeix l'Estatut cal destacar que, seguint les línies traçades en el dret estatal, el dret a la salut s'entén com l'estat en el qual la persona exerceix normalment totes la seua funcions, per la qual cosa, si bé inicialment caldria interpretar que el terme sembla que només faça referència a la integritat física de les persones, una concepció global d'aquest dret també abasta el seu estat anímic. Aquesta concepció àmplia no és més que, igual que el que succeeix amb la normativa estatal, una supeditació del concepte al sentit ampli donat per la Constitució en el seu article 43 del dret a la salut que reconeix el dret a la protecció de la salut de totes les persones, d'acord amb la definició donada per l'organització Mundial de la Salut com a “estat de complet benestar físic, psíquic i social...”. Per part seua, el terme seguretat cal entendre-ho referit a presentacions, elaboracions de productes.., o prestacions de serveis.., exempts de tot perill, mal o risc. No obstant això, també existeixen discrepàncies entre els criteris establits en la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i l'Estatut. Així, mentre l'article 6 de l'Estatut fa referència als termes salut i seguretat sense més precisions, l'art. 3.1 de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris empra el terme seguretat especificant que es tracta de seguretat física mentre que l'Estatut es refereix simplement a seguretat sense concretar més l'abast de l'acabe. Donada aquesta imprecisió convé recórrer a l'article 3.1 in fine de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, de la qual es pot extraure la conseqüència que els riscos derivats dels productes, serveis o activitats dedicats a prestar-los que, usual o reglamentàriament, s'admeten en condicions normals i previsibles d'utilització, no incideixen en la salut i seguretat de les persones o dels seus béns Aquesta concreció ajuda a excloure tots aquells riscos en què incideixen els usual o reglamentàriament admesos en condicions normals i previsibles d'utilització, igual que a eliminar els excessos al fet que podria donar lloc una obligació general de planificar, distribuir, oferir i prestar únicament productes i serveis segurs, ja que això donaria lloc a caure en valoracions subjetivistas. Consegüentment queda exclòs de la qualificació de producte insegur, tot aquell que presente la seguretat legítimament exigible que, en si, no implique riscos mínims inevitables, sempre que siguen compatibles amb l'ús previsible o previst en condicions normals i raonables. En aquest àmbit, tampoc l'Estatut Valencià conté aquesta reserva que els riscos susceptibles de provindre d'una utilització raonable dels béns i serveis hagen de ser posats en coneixement previ dels consumidors o usuaris per mitjans apropiats, tenint en compte la seua naturalesa i de les persones a les quals van destinades. Per a l'Estatut es tracta d'una qüestió que està íntimament relacionada amb el dret d'informació i també, com el posa en relleu a través del seu articulat, amb el dret a l'educació, en incloure'l l'article 8 que precisa que: “... programarà i farà públic el desenvolupament de campanyes encaminades a la millora de la qualitat de vida en els aspectes relatius a la salut i seguretat en matèria d'ús i consum...”. Finalment, com el concepte d'inseguretat sempre s'ha regit per una imprecisió terminològica molt gran perfilar el seu significat requereix la confluència de diferents perspectives. Un dels arguments als quals cal atendre és a les expectatives esperades pels seus destinataris ja que aquests representen el model a protegir, sense perjudici, que, en tot cas, perquè aquestes puguen ser exigibles calga coordinar exigibilitat amb “esperabilidad”, cosa que significa que només serà legítim exigir a un servei la seguretat corresponent a les condicions normals i raonablement previsibles, de manera que no presenten perills per a la integritat física de les persones o dels seus béns materials, excepte els usual o comunament admissibles en les mateixes condicions. 6.2.1.2.- Anàlisi de l'article 7 de l'Estatut. Segons preceptua l'article 7: “Seran objecte d'especial vigilància i control els béns, productes o serveis que es qualifiquen com a productes o serveis d'ús o consum comú, ordinari i generalitzat. La Generalitat, en l'àmbit de la seua competència, desenvoluparà especial intensitat campanyes d'inspecció i anàlisi amb difusió, en el seu cas dels seus resultats en els béns i serveis a què es refereix el paràgraf anterior, a l'efecte de promoure el necessari compliment de la regulació”. Com es pot apreciar, l'article 7 especifica que seran d'especial vigilància els béns, productes i serveis que es qualifiquen d'ús comú, ordinari i generalitzat. Precisament, el Decret 130/89, de 16 d'agost, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es qualifiquen els béns, productes i serveis d'ús o consum comú, ordinari o generalitzat es va dictar en desenvolupament del mandat contingut en l'article 7 de l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana. La vigilància d'aquests béns és competència en l'actualitat de la Conselleria d'Indústria i Comerç, assumida per Direcció General de consum, que haurà de realitzar anualment campanyes d'inspecció per a promoure i comprovar la seua adequació a la normativa vigent. També en compliment del 2n paràgraf de l'article 7 i de l'article 8 de l'Estatut de Consumidors i Usuaris de la Comunitat Valenciana, l'article 3 disposa que el resultat de les campanyes d'inspecció de béns i serveis es farà pública, especialment, pel que fa a aquells béns i serveis la irregularitat dels quals puga ocasionar risc per a la salut i seguretat dels consumidors i usuaris. Després de la remodelació de les diferents Conselleries, els béns, productes i serveis d'ús comú, ordinari i generalitzat seran objecte d'especial vigilància i control per part del servei d'Inspecció de l'àrea de Consum. El programa d'inspecció se subdivideix en: inspecció de béns i serveis; d'higiene alimentària, vigilància i control. Finalment, cal destacar que també li incumbeix la Generalitat Valenciana la realització de campanyes d'inspecció i anàlisi... dels béns i serveis... 6.2.1.3.- Anàlisi de l'article 8 de l'Estatut. Com especifica l'article 8 de l'Estatut: “La Generalitat anualment, programarà i farà públic el desenvolupament de les campanyes encaminades a la millora de la qualitat de vida en els aspectes relatius a la salut i seguretat en matèria d'ús i consum, sent objectiu prioritari de les mateixes la difusió de la formació dels consumidors i usuaris per a obtindre el més alt coneixement de les maneres de consum o ús dels béns o serveis i la defensa dels seus drets”. L'article 8 de l'Estatut està estretament relacionat amb l'article 17, del mateix cos legal. Tots dos preceptes tenen com a objectiu conjunt la informació i formació dels consumidors i usuaris perquè puguen saber quines mesures adoptar per a previndre els riscos i danys derivats de l'ús i consum de productes i serveis. Per a això, la Generalitat Valenciana durà a terme anualment campanyes dirigides a millorar la qualitat de vida en els aspectes relacionats amb la salut i seguretat. 6.3.- Protecció dels legítims interessos econòmics i socials. La protecció del dret dels interessos econòmics i socials es troba regulada en el capítol tercer. Igual que en els apartats precedents, el seu defensa es realitzarà mitjançant la imposició de deures a la Generalitat. A tal fi, els articles 9 a 11 s'entenen subordinats als primaris de salut i seguretat que, juntament amb aquest, constitueixen l'objectiu principal de la política de defensa dels consumidors i usuaris respecte dels quals pot considerar-se que tots els altres són merament instrumentals. A diferència, no obstant això, dels antecedents, en aquest cas, la imposició a la Generalitat es tradueix en el desenvolupament normatiu de principis contractuals amb la finalitat de preservar la llibertat d'elecció i contractació per part dels consumidors i usuaris, assegurant-los la igualtat de tracte, la supressió de discriminacions injustificades entre els consumidors i usuaris, la utilització generalitzada de condicions generals de contractació ajustades a la legalitat vigent juntament amb la supressió de tota clàusula que atempte a la bona fe i al just equilibri de les prestacions. Igualment se li imposa l'obligació de propiciar acords entre les associacions de consumidors i d'empresaris amb la finalitat d'utilitzar condicions contractuals que afavorisquen els interessos dels consumidors i usuaris, garantisquen la utilització dels serveis públics dependents de la Generalitat, mantinguen un just equilibri de les prestacions en les relacions econòmiques, amb independència de la seua gestió directa o indirecta i vigilen l'activitat publicitària, de manera que es desenvolupe en compliment estricte dels principis de veracitat, objectivitat i autenticitat. Finalment, en l'article 11 de la Llei 2/1987 queden regulats aspectes relatius a la conformitat dels béns i als serveis postvenda. 6.3.1.- Anàlisi de l'article 11 de l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana. L'article 11 de l'Estatut està enunciat en els següents termes: "La Generalitat, en l'àmbit de la seua competència, podrà desenvolupar l'activitat necessària per a aconseguir: a.- L'exactitud en el pes i mesura dels béns i la correcta prestació dels serveis. b.- L'aplicació del règim legal de preus, així com la publicitat i especificació d'aquests, i de les condicions de prestació de serveis post-venda amb la corresponent existència de recanvis. c.- L'adequada formalització dels contractes i especialment de la documentació acreditativa dels encàrrecs de prestació de serveis o realització d'obres, com ara pressupostos, fulls de serveis i altres justificants. d.- La formació i lliurament habitual de les factures, rebuts o contrasenyes, redactades amb claredat i exactitud, i en termes prou expressos que siguen fàcilment comprensibles pel consumidor mitjà". 6.3.1.2.- Trets generals. L'article 11 és un dels preceptes recollits en l'Estatut cridat a salvaguardar els legítims interessos econòmics i socials dels consumidors i usuaris. Com cal ressaltar de la configuració de tot l'Estatut, recull una sèrie de mesures tenint present la limitació imposada en el seu article 1 sobre la prevalença de la legislació estatal en matèria de política general de preus i defensa de la competència. La seua redacció no és nova si es compara la seua formulació amb la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris. Bona prova d'això és que els criteris inspiradors de l'article 11 de l'Estatut es troben plasmats en aquella. Aquest tanca un mandat als poders públics dependents de la Generalitat Valenciana perquè, en l'exercici de les seues atribucions, realitzen l'activitat necessària per a concretar els principis bàsics de protecció dels interessos econòmics dels consumidors i usuaris a través del desenvolupament normatiu d'una sèrie de mesures que, comptat i debatut, configuren una funció tuïtiva per part dels poders públics. La formulació del precepte està expressada de manera genèrica, tant respecte als subjectes com al temps previst, al que se suma la necessitat d'adoptar actuacions concretes dependents de les vicissituds que deriven de cada sector d'activitat específic. 6.3.1.3.- Mesures concretes. La major part de les mesures previstes en aquest precepte, en virtut del feix d'atribucions excloses de l'àmbit de competències conferides a les CCAA, han de considerar-se instruments de control respecte al règim general de preus i legislació sobre pesos i mesures, tal com queda contingut en l'article 149.12 de la Constitució, al que s'uneix la regulació de les línies bàsiques de la política de mercat. El que s'ha dit justifica que la configuració d'actuacions específiques per a protegir els interessos dels consumidors i usuaris relacionats en l'article 11, no s'haja vist incrementada amb una política legislativa pròpia. En aquest àmbit, la Generalitat s'ha limitat a seguir les pautes marcades per la legislació estatal, realitzant primordialment una funció sancionadora i de supervisió a través de la programació de diverses campanyes d'inspecció dutes a terme per la Direcció General de Comerç i Consum, concretada fins hui en les següents: 1.- Campanya de control de pesos i balances. 2.- Campanya de marcat de preus. 3.- Campanya de rebaixes. 4.- Campanya de S.A.T. d'electrodomèstics. 5.- Campanya de tallers de reparació de vehicles. 6.- Agències de viatges. 7.- Acadèmies. 8.- Funeràries i serveis mortuoris. 9.- Serveis bancaris. 10.- Immobiliàries. 11.- Campanya d'inspecció de venda per catàleg. 12.- Campanya d'hostaleria. 13.- Campanya de tintoreries. 6.3.1.4.- Enumeració de les mesures enunciades en l'article 11 de l'Estatut. Les mesures previstes afecten de manera fonamental a la transparència en l'acompliment i regulació de les transaccions comercials. És així com la prossecució d'aquest objectiu queda previst en els diferents apartats de l'Estatut a través de la configuració de deures normatius, en el context dels quals adopta especial significació el mandat assignat als poders públics de fer cessar tota pràctica que distorsione elements fonamentals en les transaccions comercials. Sense perjudici d'això i amb caràcter previ, les mesures específiques a les quals es refereix l'article 11 es poden desdoblegar en dues facetes: a.- Les referents a l'estat i condicions en què s'entreguen i adquireixen els productes i es compleixen els serveis. b.- Les relatives a les formalitats a les quals ha d'ajustar-se l'adquisició d'un determinat producte o servei. Quant al desenvolupament de les mesures concretes previstes en l'article 11, en línies generals cal establir el següent: a.- La primera mesura de protecció efectiva és "... desenvolupar l'activitat necessària per a aconseguir: a.- L'exactitud en el pes i mesura dels béns i la correcta prestació dels serveis". Un dels aspectes més importants de protecció a l'usuari i consumidor és la d'establir un sistema homogeneïtzat de mesurament i pesatge, fonamentalment pel que fa als productes i serveis d'ús comú, ordinari i generalitzat. En línies generals la seua normativa queda sostreta de les atribucions conferides a les CCAA, depenent el seu establiment i fixació de les normes estatals. Per això, l'activitat realitzada per la Generalitat, fins al moment present, s'ha limitat a organitzar una sèrie de campanyes d'inspecció en cada sector o branca específica de l'activitat productiva i de serveis i a supervisar que la prestació d'aquests últims s'efectue de manera correcta. El control per part dels poders públics dels sistemes metereológicos ha d'operar sobre els instruments, aparells i mesures de control amb anterioritat a la posada en el mercat dels béns, no havent-hi necessitat que es realitzen en presència dels consumidors o usuaris, per la qual cosa afecten, d'igual forma, als productes envasats o empaquetats. L'adopció d'aquestes mesures té un abast molt considerable al no quedar limitat a l'ús de béns d'ús comú i generalitzat sinó afectar a més el consum o utilització de tota mena de béns. b.- "... l'aplicació del règim legal de preus, així com la publicitat i especificació d'aquests, i de les condicions de prestació de serveis post-venda amb la corresponent existència de recanvis". En aquest punt cal diferenciar dos extrems: el concernent a la regulació dels preus en el mercat i el relatiu a l'establiment del servei postvenda. Quant al control dels preus, la seua fixació es deixa al criteri establit en les disposicions d'àmbit estatal. Igual que el punt anterior, el principi rector és establir els màxims criteris de claredat en la formació i presentació del preu, a fi d'aconseguir la transparència d'aquest, pretensió que també recull l'article 10.5 de la L.G.D.C.O. Afecta, per tant, a dues fases. La primera d'elles vinculada al procés de configuració, que es veurà influïda per l'oferta i la demanda i l'altra a la forma d'exteriorització o publicitat que obligarà a posar la llista de preus en coneixement del públic en general amb la deguda divulgació, en llocs que resulten ben visibles per a tots i amb els conceptes ben especificats, sense que donen lloc a equívocs. En els serveis, per contra, aquest dret es transformarà en la facultat de poder demanar per part de l'usuari un pressupost per escrit de l'import de les despeses juntament amb una enumeració detallada de totes les prestacions que incrementen el cost d'aquell servei. Aquest aspecte ha quedat principalment regulat en el sector que regula la reparació d'aparells d'ús domèstic i en el de tallers de reparació de vehicles. L'últim extrem de l'apartat b es refereix a la regulació i control de les condicions de prestació de serveis post-venda amb la corresponent existència de recanvis. Per a obrir un establiment no sols es requereix els pertinents permisos administratius previs. Es precisa, a més, comptar amb una infraestructura suficient que permeta assegurar la continuïtat del negoci i amb els recursos suficients per a poder continuar satisfent les necessitats dels usuaris. Ja amb anterioritat, la L.G.D.C.O. es va fer ressò d'això en proclamar en el seu article 11.5 el dret del consumidor o usuari a comptar amb un servei tècnic i adequat en els béns de naturalesa duradora i amb l'existència de recanvis durant un termini determinat. La regulació de l'existència de recanvis ha tingut especial incidència en l'àmbit de prestació de serveis en els tallers de reparació de vehicles de motor i en el d'aparells d'ús domèstic, sense perjudici d'això i del que dispose la normativa específica de cada sector, l'exposició del qual no es justificaria en aquest apartat, pot afirmar-se que, en línies generals, tot usuari d'un servei té dret al fet que se li facilite amb anterioritat a la prestació del mateix una fulla en la qual figure el pressupost al qual ascendiran les despeses de reparació i una relació detallada dels conceptes, havent de ser posteriorment signada i acceptada pel prestatari. c.- "...l'adequada formalització dels contractes i especialment de la documentació acreditativa dels encàrrecs de prestació de serveis o realització d'obres, com ara pressupostos, fulls de serveis i altres justificants". Una altra de les modalitats de protecció dels interessos econòmics dels consumidors i usuaris és a través d'un control efectiu sobre les formes de subscripció dels contractes establits mitjançant adhesió a condicions generals. A això s'està referint l'article 11 quan el seu punt c) al·ludeix a "l'adequada formalització dels contractes...". En aquests casos és obligat referir-se al tractament que confereix la L.G.D.C.O. a les condicions generals de la contractació tractades en el seu article 10 bis i a la nova Llei sobre condicions generals de la contractació. En termes generals, en desenvolupament d'aquesta última, correspon a la Generalitat la supervisió que les condicions generals de la contractació es redacten amb la deguda claredat i concreció, ajustant les seues prestacions al principi de bona fe i just equilibri, sense incloure referències a disposicions que no s'entreguen en el moment de subscriure el contracte i el coneixement del qual no s'haja de presumir que coneix prèviament l'altre contractant, així com sense la inclusió de clàusules manifestament lesives o abusives per a la part més feble de la relació contractual, com pot ser l'increment del preu pactat per conceptes que no figuraven en el contracte, els del preu per serveis, accessoris, finançament, ajornament, recàrrecs, indemnitzacions o penalitzacions que no corresponguen a prestacions addicionals, susceptibles de ser acceptats o rebutjats en cada cas i expressats amb la deguda claredat i separació; la repercussió sobre el consumidor o usuari de fallades, defectes o errors administratius, bancaris o de domiciliació de pagaments, que no li siguen directament imputables, així com el cost dels serveis que, en el seu moment i per un temps determinat es van oferir gratuïtament i, finalment, la imposició de renúncies als drets del consumidor i usuari, tal com queden configurats en la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris. Especial importància se li dona també a la formalització de la documentació acreditativa dels encàrrecs de prestació de serveis o realització d'obres, com ara pressupostos, fulls de serveis i altres justificants. L'aportació d'aquestes dades haurà d'entregar-se per escrit, amb caràcter previ a la prestació del servei i després d'haver mediat l'acceptació del client. La seua omissió donarà lloc a la corresponent infracció de caràcter administratiu. Així mateix es fa també especial recalcament‚ en el punt d, que al·ludeix a "... la formació i lliurament habitual de les factures, rebuts o contrasenyes, redactades amb claredat i exactitud, i en termes prou expressos que siguen fàcilment comprensibles pel consumidor mitjà". Aquest apartat és una conseqüència dels anteriors. S'estableix l'obligació per als diversos prestataris de serveis d'entregar una factura o comprovant en el qual s'expressen els treballs realitzats i la quantia a la qual ascendeixen. La supervisió de l'emplenament d'aquestes mesures, que pren sempre com a referència el nivell d'informació que ha d'arribar a coneixement del consumidor mitjà, així com el sotmetiment a les exigències establides en l'article 11 de l'Estatut correspon als inspectors de consum, als qui competeix la seua adequació a la legislació vigent en els diferents vessants de l'activitat productora i de serveis, de la mateixa manera que la proposició de les diverses sancions en matèria de consum, prèvia incoació d'un expedient per part dels òrgans competents de la Generalitat, tal com queden configurades en els paràgrafs 6 i 7 de l'article 33 de l'Estatut. Finalment, a fi de facilitar als consumidors i usuaris que puguen posar en coneixement de l'Administració les seues reclamacions, es va promulgar el Decret 77/1994, de 12 d'abril, pel qual es regulen les fulles de reclamacions dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, tenint a més com a objectiu unificar en un sol model els impresos de reclamacions i fer extensiva la seua obligatorietat. 6.4.- Protecció del dret d'informació. La normativa corresponent a la regulació del dret a la informació del consumidor i usuari s'estableix en els articles 12 a 16 de la Llei 2/1987, de l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana i en el Decret, 181/1992, del Govern Valencià, pel qual es regula la creació i acreditació de les Oficines Municipals d'Informació al Consumidor (O.M.I.C.) Igual que ocorre en els apartats anteriors, també es posa en mans de la Generalitat l'obligació d'establir els corresponents mitjans efectius perquè aquest dret aconseguisca la seua plena virtualitat. En aquest sentit, les Administracions públiques de la Comunitat Valenciana queden obligades a l'adopció d'un ampli ventall de mesures tendents a aconseguir que l'individu, com a consumidor i usuari, estiga informat i preparat per a reaccionar davant les tècniques comercials que puguen viciar la seua voluntat i, especialment, per a preservar la llibertat d'elecció i contractació dels consumidors i usuaris, assegurant-los la igualtat de tracte i la supressió de discriminacions injustificades entre ells; així com vigilar, en l'àmbit de la seua competència, l'activitat publicitària, de manera que es desenvolupe en estricte compliment dels principis de veracitat, objectivitat i autenticitat. A fi d'aconseguir aquesta finalitat es prohibeix impedir la divulgació o emissió en mitjans de comunicació social, dels quals siguen titulars la Comunitat Autònoma o les Administracions d'ella dependents, de missatges o comunicacions publicitàries que atempten a la dignitat usuària individual o col·lectiva, materialitzada en grups ètnics, culturals o socials; impedir en els mitjans de comunicació social qualsevol tipus de publicitat que puga influir negativament en la llibertat d'elecció dels destinataris i fer una minuciosa publicitat en els mitjans de comunicació públics o privats dirigida a col·lectius d'especial necessitat de protecció, com ara xiquets, ancians, grups o col·lectivitats econòmicament deprimides. Per a completar el desenvolupament del dret a la informació, l'article 13 introdueix com a novetat que es faça una recomanació als mitjans de titularitat pública pertanyents a les Administracions dependents d'ella perquè habiliten espais i programes als quals tinguen accés les Associacions de consumidors i usuaris, de la mateixa forma que se'ls commina al fet que dediquen espais i programes no publicitaris l'objectiu dels quals siga la informació dels destinataris finals dels béns i serveis. Igualment també es recomana que, en els mitjans de comunicació de titularitat privada, es fomente la creació i el desenvolupament de programes gratuïts dedicats al consum i a la difusió de les Associacions de consumidors i usuaris. Finalment, es deixa a la Generalitat la facultat de premiar, qualificar positivament i, en el seu cas, fomentar les activitats publicitàries que resulten destacables pel seu contingut informatiu i la seua possible contribució al millor desenvolupament de la lliure elecció pels consumidors i usuaris. 6.4.1.- Les oficines d'informació al consumidor. L'article 14 de la Llei 2/1987, defineix les oficines d'informació al consumidor com a “establiments oberts al públic creats per Entitats públiques o privades, que prestaran el servei d'assessorament i informació al consumidor i usuari i serviran de llits per a les seues reclamacions, prohibint-se tota forma de publicitat expressa o encoberta en elles”. En atenció al seu àmbit territorial es classifiquen en municipals, comarcals i mòbils; per l'entitat que presta el servei, en públiques o privades i, pel seu reconeixement, en acreditades o no. Atés que l'Administració Local és la més pròxima i accessible als ciutadans, el Municipi és l'àmbit territorial que adopta l'article 15 de la Llei 2/1987 per a establir oficines d'informació al consumidor. No obstant això, quan els criteris d'eficàcia i eficiència desaconsellen la creació d'oficines municipals, es crearan les oficines d'informació a través de mancomunitats de municipis o mitjançant serveis mòbils d'informació dependents directament de la Generalitat, que atendran periòdicament aqueixa labor. Precisament, en aplicació de l'article 15 de la Llei 2/1987, es va dictar el Decret 181/1992, pel qual es regula la creació i acreditació de les Oficines Municipals d'Informació al consumidor. El servei d'informació de les O.M.I.C pot prestar-se directament pel Municipi o convindre's amb alguna Associació de Consumidors. Sempre que aquesta estiga inscrita en el Registre Públic d’Associacions de Consumidors i Usuaris de la Comunitat Valenciana - establit pel Decret del Consell 187/1987- i compte amb personal qualificat per a això. En tot cas, el servei haurà de prestar-se en l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor. Les O.M.I.C. per a ser acreditades com a tals, a més de realitzar unes funcions mínimes, hauran de complir els següents requisits: a.- Tindre ubicació adequada i estar degudament senyalitzades. b.- Estar obertes al públic durant la jornada laboral. c.- Disposar del personal tècnic adequat. d.- Dedicar-se exclusivament a temes relacionats amb el consum. La diferència entre les O.M.I.C. acreditades i les que no ho estan és que les primeres podran utilitzar el logotip que trien i rebre ajuda econòmica per al seu funcionament, així com per a les campanyes de formació, informació i inspecció que realitzen, mentre que les O.M.I.C. no acreditades només podran sol·licitar i rebre ajuda tècnica i econòmica de la Conselleria de la qual depenguen quan realitzen programes específics en benefici del consumidor. Les funcions d'una O.M.I.C. s'estructuren en diversos nivells i seran, com a mínim les següents: 1. Nivell de prevenció. Aquest implicarà, com a mínim la realització de, almenys: a.- La informació, ajuda i orientació als consumidors i usuaris per a l'adequat exercici dels seus drets. b.- La inspecció dels productes, béns i serveis d'ús o consum comú, ordinari i generalitzat... c.- La recepció de peticions concretes, elevant aquestes a les autoritats competents, a fi de modificar alguns dels serveis que presten, o bé establir altres nous si es consideren necessaris. 2. Nivell de protecció: a.- La recepció de denúncies i reclamacions dels consumidors i usuaris, així com el seu seguiment per a informar degudament els interessats. b.- La mediació en els conflictes que puguen sorgir entre les parts amb motiu de les relacions de consum. c.- L'exercici de la potestat sancionadora amb l'abast que determinen les seues normes reguladores. A més, les O.M.I.C., en funció de les necessitats i els recursos de la població, també podran desenvolupar les següents activitats: 1. Nivell de promoció: a.- La realització d'activitats de formació. b.- La realització d'activitats d'educació per al consum. 2. Nivell de participació: a.- La creació, per part de la corporació local, d'òrgans consultius i de participació dels consumidors. b.- Servir de seu al sistema arbitral de consum. Finalment, correspon a les O.M.I.C., dur a terme la inspecció tècnica de béns i serveis, en la mesura en què compten amb els mitjans necessaris per a la seua realització. 6.4.1.1.- Normativa i funcions de les Oficines Municipals d'Informació. La configuració i funcions de les Oficines Municipals d'Informació al consumidor queden regulades en el Decret 181/1992, de 10 de novembre, del Govern Valencià, pel qual es regula la creació i acreditació de les Oficines Municipals d'Informació al Consumidor, dependents de l'actual Conselleria d'Indústria i Comerç. Aquests ens consisteixen en establiments oberts al públic creats per entitats públiques o privades, que presten el servei d'assessorament i informació al consumidor i usuari i serveixen de llit per a les seues reclamacions, tenint prohibides tota forma de publicitat expressa o encoberta en elles. També podrà delegar-se en elles funcions en matèria d'inspecció i control de béns i serveis sempre dins dels programes que organitze la Generalitat. 6.5.- Regulació del dret a l'educació. La importància de la informació és pas previ i necessari a l'establiment de mesures que introduïsquen i fomenten l'educació i formació del ciutadà en matèria de consum. A això tendeixen les disposicions dels articles 17 i 18. En aquest àmbit, la Comunitat Autònoma Valenciana sí ha desenvolupat la seua competència a través de l'art. 17 de l'Estatut del Consumidor de la Comunitat Valenciana. Encara que aquest precepte és molt similar a l'establit en la legislació general, l'art. 18 L.G.D.C.O. introdueix un matís més consumista i concret que aquell. Aquest precepte estableix que: “la Generalitat, en l'àmbit de la seua competència, introduirà i fomentarà en els diversos nivells educatius, amb prioritat en l'Educació General Bàsica, l'ensenyament de matèries relacionades amb el consum i l'exercici dels drets dels consumidors, encaminats especialment a: a) El desenvolupament de la formació individual enfront del consumisme, subratllant la funció social que el consum compleix quan es practica adequadament, i el seu exercici mitjançant l'elecció lliure i racional dels béns i serveis, tractant d'adequar les pautes de consum en raó als condicionaments de necessitat, qualitat i preu. b) La divulgació del coneixement bàsic i elemental del mercat, la seua regulació dels mitjans i instruments per a defensar i satisfer els interessos dels consumidors i usuaris en exercici dels seus drets com a ciutadans. c) El coneixement i utilització dels béns, productes, aparells o serveis per a la més satisfactòria atenció de les necessitats individuals i col·lectives, així com el maneig de la informació que reglamentàriament ha d'acompanyar-los. d) Fomentar la labor de prevenció en la utilització i consum dels aparells, serveis i béns que són objecte de consum habitual. e) La divulgació de coneixements sobre la prevenció de riscos i danys que pogueren originar el consum de productes o utilització de béns o serveis. Tals objectius s'assenyalen amb caràcter general, i sense perjudici que el seu compliment s'adequarà a l'oportunitat i possibilitats que corresponguen en els diferents nivells i classes d'ensenyament no universitari, d'acord amb la finalitat pedagògica d'aquests”. En seguiment a l'exposat en aquest precepte, la Llei valenciana ha introduït una sèrie d'innovacions en la seua regulació autonòmica, entre les quals amb caràcter principal cal citar: la introducció de l'ensenyament del consum a nivells educatius partint dels nivells més inferiors en la formació, com és l'educació primària; l'establiment d'un sistema de formació perquè existisquen educadors específics en matèria de consum i, finalment, el d'un sistema al costat d'un desenvolupament de programes especialitzats de formació de tècnics de consum. A més de l'exposat, també l'Estatut Valencià fixa entre els seus objectius en matèria d'educació i formació davant el consum: el desenvolupament de la formació individual enfront del consum; el coneixement del mercat; dels béns i de l'ús dels béns i serveis i la seua prevenció i, finalment, la prevenció dels danys i riscos. El que s'ha dit es complementa amb l'article 18 que estableix que: “La Generalitat desenvoluparà, com a complement dels ensenyaments reglats, programes d'educació i formació dels consumidors i usuaris amb la finalitat de propiciar els objectius proposats en l'article anterior. La Conselleria de Sanitat i Consum organitzarà, en col·laboració amb la de Cultura, Educació i Ciència, la formació especialitzada d'educadors en matèria de consum. La Conselleria de Sanitat i Consum organitzarà i desenvoluparà programes especialitzats de formació de tècnics i personal d'Organitzacions i Associacions de Consumidors i de la pròpia Administració en l'àrea de consum”. Encara que el precepte al·ludeix a termes que han sigut modificats en posteriors remodelacions legislatives, com la referència a l'educació general bàsica, hui educació primària, o a la Conselleria de Sanitat i Consum, en l'actualitat, Conselleria d'Indústria, Comerç i Innovació, els aspectes substancials del precepte continuen vigents. Atenent precisament a ells, per a la posada en marxa de tots aquests programes de formació i educació a la Comunitat Valenciana es va formar una Comissió Mixta entre la llavors Conselleria de Sanitat i Consum i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència i dins d'ella es va constituir una Comissió Tècnica la finalitat de la qual era coordinar i supervisar el Programa d'Educació per a la salut i el consum a l'escola. 6.6.- Els drets de participació, representació i audiència en consulta. Es troben regulats en el capítol sisé de l'Estatut. Aquest es caracteritza per: a) Reproduir les mesures de l'art. 23 L.G.D.C.O.. b) Introduir òrgans especials en l'art. 26 de l'Estatut per a resoldre aspectes puntuals derivats de les situacions d'inferioritat o indefensió, com es fa patent en manifestar que “A l'efecte de donar compliment a aquesta labor, la Conselleria de Sanitat i Consum, per a resoldre qüestions o problemes concrets, podrà encomanar a persones o comissions específiques l'atenció al problema de facultats per a suplir, en el seu cas, de conformitat amb la Llei, la iniciativa individual, a l'efecte d'iniciar les actuacions pertinents, incloent el donar compte dels fets al Ministeri Fiscal, per a procedir judicialment”. Aquestes situacions queden recollides en l'article 26 de l'Estatut, segons el qual “Els òrgans i serveis de la Generalitat, en l'àmbit de les seues respectives competències en matèria de consum, promouran i desenvoluparan les mesures adequades per a evitar i suplir les situacions d'inferioritat, subordinació o indefensió en què puguen trobar-se individual o col·lectivament els consumidors i usuaris. A l'efecte de donar compliment a aquesta labor, la Conselleria de Sanitat i Consum, per a resoldre qüestions o problemes concrets, podrà encomanar a persones o comissions específiques l'atenció al problema i facultar-los per a suplir, en el seu cas, de conformitat amb la Llei, la iniciativa individual, a l'efecte d'iniciar les actuacions pertinents, incloent el donar compte dels fets al Ministeri Fiscal, per a procedir judicialment”. Aquest precepte és una còpia de l'estatal, en el qual s'intenta fixar uns criteris d'actuació que permeten als organismes competents desplegar les seues facultats en matèria de protecció al consumidor enfront de situacions que provoquen inferioritat, subordinació o indefensió del consumidor o usuari. En ell es distingeix una part dirigida de manera genèrica als òrgans i serveis de la Generalitat que tinguen assumides competències en matèria de consum i, una altra, en la qual s'obliga, quan es tracte de problemes concrets i no de situacions genèriques de desprotecció, a dirigir-se en l'actualitat a la Conselleria d'Indústria i Comerç. Encara que la inclusió de les situacions de subordinació i inferioritat són amb freqüència l'origen d'una indefensió posterior, poden existir esdeveniments en els quals els consumidors es troben en situació d'inferioritat o subordinació però en els quals, no obstant això, no existisca indefensió efectiva, per això, la inclusió de les dues dins del catàleg de situacions en les quals els serveis i organismes de la Generalitat puguen intervindre en defensa i protecció dels consumidors i usuaris posa de manifest la intenció d'actuar, no quan el mal s'haja ja ocasionat sinó tractant d'evitar que es puga arribar a produir aqueixos casos en una labor de tutela i prevenció. Comparant la labor de prevenció de l'article 23 amb la prevista en la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris cal ressaltar la regulada en l'Estatut quan mana als poders públics “suplir o evitar” aquestes situacions, en lloc de “suplir o equilibrar”. En tot cas, el precepte deixa clar que les actuacions han de dur-se a terme siga com siga la quantitat de consumidors afectats en esmentar, tant als consumidors i usuaris individuals com als col·lectius, per la qual cosa no pot deixar-se gens d'interés desprotegit perquè quantitativament no afecte gran nombre de persones, sinó solament al consumidor com a individu. Finalment, cal entendre que com l'article 26 no fa una enumeració de les mesures per a aconseguir aquests fins, seran aplicable les contemplades en la Llei estatal. En relació amb el sistema d'associació de consumidors, aquest es concep com la via de participació i defensa col·lectiu més eficaç per al desenvolupament dels drets de participació, representació i audiència en consulta. A l'efecte de la Llei es consideren Associacions de consumidors les constituïdes de conformitat amb la legislació vigent sempre que la seua finalitat siga la defensa dels interessos col·lectius o individuals dels consumidors i tinguen un funcionament democràtic fixat estatutàriament; apliquen els fons propis a la seua formació i a la defensa dels legítims interessos; porten una comptabilitat adequada que done una imatge fidel del seu patrimoni i especialment del destí de les subvencions i ajudes rebudes; figuren inscrites en el Registre Públic d'Associacions de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana (Decret 38/1992, de 16 de març, del Govern Valencià, que a aquest efecte es va crear en la llavors Conselleria de Sanitat i Consum) i, finalment, complisquen els requisits reglamentàriament determinats per a percebre ajudes o beneficis, així com per a participar en els diferents programes o activitats. Les Cooperatives de consum podran tindre la mateixa consideració d'Associacions de consumidors sempre que incloguen entre els seus fins l'educació i formació dels socis i estatutàriament tinguen reconeguda l'obligació de constituir un fons social, com a mínim amb el 10% dels excedents nets de cada exercici social, així com la defensa dels seus interessos individuals i col·lectius. La Llei dedica els articles 19 a 25 a la seua regulació, establint en ells importants mesures per a la seua consolidació i foment, al mateix temps que els dota de les vies de participació activa en tot el referent al consum. En concret, el seu article 22 recull l'elenc de drets que li són reconeguts: exercir les corresponents accions judicials i extrajudicials en defensa dels socis, de l'associació i dels interessos col·lectius dels consumidors i usuaris en general; sol·licitar i poder ser declarades d'utilitat pública i gaudir de les corresponents exempcions i bonificacions fiscals legalment establides; representar als consumidors i usuaris en els Consells i altres òrgans de l'Administració que territorialment els corresponguen de la manera que reglamentàriament es determine; sol·licitar i obtindre informació de les Administracions públiques, que les secundaran en la consecució dels seus fins, especialment en l'àmbit de la informació i educació dels consumidors i usuaris; promoure l'exercici de les accions tendents a sol·licitar en procediments administratius el cessament de pràctiques enganyoses o fraudulentes en l'oferta, promoció i publicitat de béns i serveis; exigir la rectificació pública de les comunicacions i informacions publicitàries enganyoses o il·lícites i exercitar en aquests casos el corresponent dret de rèplica d'acord amb la normativa vigent; integrar-se en agrupacions o Federacions amb idèntics fins i d'àmbit territorial més ampli. Sense perjudici de la responsabilitat penal o civil en què puguen incórrer, la Llei recull com a modalitat sancionadora la possibilitat de ser privades dels beneficis obtinguts a l'empara d'aquesta Llei quan amb negligència manifesta o dol, divulguen informacions o realitzen activitats que puguen causar danys i perjudicis injustificats a les persones físiques o jurídiques relacionades amb la informació difosa. Els afectats per aquesta conducta tenen dret a exigir la rectificació pública i la indemnització al fet que pertocara per les manifestacions perjudicials, així com la cessació de la conducta danyosa a més de poder donar lloc a la suspensió temporal o definitiva de la inscripció en el Registre Públic d'Associacions de Consumidors. Cap finalment destacar com a aspecte d'especial incidència en la representació dels interessos de consumidors i usuaris que les Associacions inscrites en el Registre Públic d'Associacions de consumidors hauran de ser sentides d'acord amb el que reglamentàriament es determine en el procediment d'elaboració de les disposicions de caràcter general relatives a matèries que els afecten, devent, en els mateixos termes, ser sentides les Associacions d'Empresaris i les Cambres de Comerç de la Comunitat Valenciana. Després de contemplar en l'article 26, integrat en el seu capítol seté, les situacions d'inferioritat, subordinació o indefensió en les quals pot arribar a trobar-se el consumidor i obligar als òrgans i serveis de la Generalitat Valenciana a promoure i desenvolupar mesures tendents a pal·liar aqueixes situacions, la Llei es refereix als òrgans per a la seua aplicació. Referent a això, la Conselleria d'Indústria, Comerç i Innovació està legitimada per a poder encomanar a persones i comissions la resolució del problema i facultar-los per a suplir, en el seu cas, la iniciativa individual amb la finalitat d'iniciar les actuacions pertinents, incloent el donar compte dels fets al Ministeri Fiscal per a procedir judicialment. En relació amb els òrgans per a l'aplicació de la Llei, el Decret 131/1989, de 16 d'agost, del Consell de la Generalitat Valenciana regula la Comissió Interdepartamental de Consum de la Generalitat i, en concret, la Comissió de Consum i el Consell Valencià de Consum, creat i regulat pel Decret 188/1987, de 23 de novembre, del Consell de la Generalitat Valenciana. 7.- La renúncia de drets. L'article 5 d'aquest Estatut estableix la prohibició de la renúncia prèvia a l'exercici dels drets reconeguts en la L.G.D.C.O. així com tot pacte que tinga per objecte l'exclusió de la seua aplicació. Nega, en conseqüència, amb caràcter general validesa als pactes subscrits amb anterioritat a la perfecció d'un contracte a condició que tinga com a finalitat primordial la renúncia de drets o l'exclusió de la seua aplicació. A diferència del que s'estableix en l'article 2 de l'aquesta Llei, que prohibeix, amb caràcter general, els pactes que continguen renúncia a algun dels drets bàsics dels consumidors i usuaris, aquest precepte se circumscriu únicament al seu exercici. Aquesta prohibició encerta en la seua formulació atés que l'important és impossibilitar l'exercici efectiu d'un dret subjectiu i no la mera declaració sobre la seua inoperància. En tot cas, ha de considerar-se una manifestació més d'aquesta Llei de naturalesa tuïtiva, en declarar, d'una part, el seu caràcter imperatiu i, d'una altra, la renúncia dels denominats drets bàsics. 7.1.- Moment de la renúncia. La prohibició a la qual al·ludeix el precepte ve establida en termes anteriors a la subscripció d'un contracte. Amb aquesta disposició el que pretén el legislador és anticipar-se a evitar possibles o ulteriors problemes que puguen suscitar-se sobre l'abast de la protecció de la qual són creditors els usuaris i consumidors, evitant amb això possibles fraus o vulneració als seus denominats drets bàsics. En conseqüència, l'es persegueix és comptar amb els mitjans i procediments adequats per a garantir-los que puguen fer valdre els seus drets, impossibilitant per a això la validesa de la renúncia prèvia d'aquests, que puga redundar en un perjudici efectiu per al consumidor o usuari. El precepte insisteix, així mateix, a facilitar els mitjans perquè aquests, amb anterioritat a la subscripció del contracte, coneguen l'abast al qual arriba el seu consentiment sobre les condicions reals del producte o servei que s'ofereix, així com de les seues prestacions i funcions efectives, de manera que no es troben que posteriorment aquelles o la utilitat inicialment prevista no concorda amb la real. 7.2.- Renúncia formulada amb posterioritat a la subscripció d'un contracte. Una situació diferent es presenta quan, una vegada adquirit el producte o realitzat la prestació, el consumidor o usuari rebutja unes certes possibilitats que li confereix el propi Estatut i per extensió la L.G.D.C.O. a canvi d'unes certes transaccions o avantatges d'ordre econòmic. Aquest tipus de renúncia no queda prohibida per la Llei. El problema se suscita, no obstant això, quan en el contracte s'insereix una clàusula prèvia en la qual consta la renúncia a unes certes atribucions que són nul·les i l'adquirent que ha rebut aquells beneficis posteriorment vol fer valdre els drets perduts. Així doncs, aquest precepte dona peu per a contemplar també diverses actuacions en les quals el particular no ha actuat conforme a dret. En aquests casos, al consumidor o usuari també se li imposen unes certes restriccions. Si aquesta renúncia ha redundat en un benefici real i efectiu per al cedent, com a límits genèrics en el seu comportament comptarà amb les imposicions a les quals obliga l'exercici de qualsevol dret subjectiu. Això és, les seues limitacions vindran imposades per l'abús del dret, obrar en contra de la bona fe i dels actes propis. Amb tot, aquesta situació, que pot donar-se en benefici dels dos contractants, ha de passar necessàriament per una valoració del comportament seguit per tots dos i, especialment, de la part adquirent. Si aquesta pot arribar a demostrar la seua ignorància respecte als avantatges que perdia i fins i tot la constatació d'una actitud dolosa, inductora a error per part de la venedora, es veurà obligada a emplenar els termes del contracte com si no haguera mediat aquella renúncia. Sí, per contra, l'adquirent va renunciar per a obtindre algun avantatge i posteriorment es penedeix, la part legitimada per a exigir el corresponent rescabalament serà la venedora, a qui competirà demostrar l'actitud seguida per l'altra part en contra de la bona fe o fent ús dels drets que li confereix l'Estatut de manera abusiva. Finalment, cal assenyalar que també existiran altres casos en els quals la part perjudicada estarà legitimada per a esgrimir en defensa dels seus drets una acció per enriquiment injust del consumidor o usuari si ha satisfet una quantitat, per exemple, o realitzat qualsevol altre tipus de transacció en favor de l'adquirent i posteriorment aquest es dirigeix contra ell per a exigir-li la satisfacció dels seus drets com si no haguera mediat aquell pacte en contra. 7.3.- Valoració del precepte. La seua formulació està expressada en uns termes més genèrics que els de l'article 2 de la L.G.D.C.O. Aquest precepte prohibeix únicament els pactes que tinguen per objecte la renúncia de drets que afecten l'adquisició i utilització de béns i serveis mentre que la redacció de l'article 5 de l'Estatut és comprensiva de totes aquelles limitacions que obstaculitzen l'exercici de drets bàsics dels usuaris i consumidors. De tots dos preceptes cal inferir que la seua expressió és més precisa que la de l'article 2 de la L.G.D.C.O. perquè fa extensiu el seu àmbit d'aplicació a qualsevol dret esmentat en l'Estatut sense importar la qualificació que se li impose. En conseqüència, la prohibició a la qual es refereix el precepte no queda circumscrita a l'adquisició i utilització de béns i serveis, com en la L.G.D.C.O., sinó a qualsevol pacte que implique una restricció a l'exercici dels drets dels usuaris i consumidors, si bé és cert que la major part d'actes relacionats amb l'exercici de drets afecten la seua utilització o adquisició. 7.4.- Règim de sancions. D'altra banda, la sanció que correspon a aquesta mena de restriccions tampoc ve especificada en contraposició al que es disposa en l'article 2 de la L.G.D.C.O. que estableix la nul·litat de qualsevol d'aquests pactes. Tradicionalment, després de la reforma del Títol Preliminar, la renúncia de drets ha tingut la seua seu en l'article 6.2 del Codi Civil que estableix la nul·litat absoluta de qualsevol pacte que afecte disposicions de naturalesa imperativa que contravinga l'interés o l'ordre públic o que perjudique tercers. Per part seua, la L.G.D.C.O. estableix la nul·litat dels pactes que vulneren els drets bàsics dels consumidors i usuaris per entendre que la protecció al consumidor ha passat a integrar els principis de l'ordre públic econòmic. Cabria, en conseqüència, entendre, per analogia amb la renúncia de drets establida en el Codi Civil i en la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, l'aplicació dels quals no és incompatible amb l'exercici dels drets reconeguts en l'Estatut, que en establir el propi article 5 la prohibició de pactes que impliquen la renúncia de l'exercici dels drets reconeguts en aquest, estaria deixant sobreentesa que la sanció pertinent és la nul·litat. D'altra banda, determinades raons jurídiques avalen el recurs a la nul·litat i no a una altra mena de sanció com puga ser la mera anul·labilitat. En primer lloc, la pretensió del precepte és la de protegir interessos legítims dels particulars en general o, en termes més amplis, els interessos de la col·lectivitat. Es tracta, per tant, d'interessos difusos que requereixen d'una certa protecció especial per part dels poders públics. D'altra banda, l'anul·labilitat tampoc és la sanció oportuna. Sabut és que confereix a la part perjudicada la possibilitat de conducta en un moment posterior a la conversió del negoci no ajustat a dret una vegada s'hagen remeiat els defectes existents quan precisament la finalitat del precepte és la d'impedir renúncies injustificades, prematures o precipitades anteriors al moment de perfecció del contracte que puguen lesionar expectatives o interessos legítims dels particulars. Acceptar la possibilitat que siguen les parts les que puguen valorar la licitud de tals clàusules implica deixar a les seues mans la facultat de decidir sobre el futur d'aquest contracte, la qual cosa finalment es traduiria a restar rellevància i operativitat a les mesures de protecció dels interessos dels consumidors i usuaris i al seu pretés caràcter imperatiu. Finalment, cal concloure que, encara que en la major part d'ocasions la doctrina és pràcticament unànime a considerar que la nul·litat no és el millor remei de defensa dels interessos dels particulars, en aquest cas, la sanció és plenament coherent amb la declaració general continguda en l'article 2.3 de la L.G.D.C.O. i en l'art. 5 de l'Estatut de consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, a més de parer la més adequada segons els raonaments que s'han arguït anteriorment. 7.5.- Validesa de les clàusules que continguen renúncies parcials. Una última qüestió per resoldre es presenta quan les empreses tracten d'atenuar la seua esfera de responsabilitat inserint determinades clàusules en les quals l'altra part fa desistiment parcial dels seus drets o atribucions alliberant-los d'alguna de les responsabilitats que han d'assumir. La solució a aquesta situació passa per harmonitzar el valor de les declaracions de voluntat en contra dels propis actes amb l'apreciació de si tals pactes suposen una vulneració dels principis d'interés col·lectiu o d'ordre públic econòmic, la qual cosa podria completar-se finalment amb la repercussió que suposa cada pacte davant cada cas en concret. Això ha d'entendre's com una conseqüència lògica, ja que, en principi, no pot tindre el mateix abast la inserció d'una clàusula que continga l'acceptació d'una exoneració absoluta de responsabilitat que una altra que implique una exempció parcial i sense especial transcendència en la protecció dels interessos dels consumidors i usuaris. Mentre en aquest últim cas el pacte de renúncia podria ser vàlid, amb caràcter genèric no pot afirmar-se el mateix respecte d'aquells que implícitament eximisquen totalment de responsabilitat. En aquesta situació solament es podria acceptar l'admissibilitat de la licitud de tals clàusules sempre que no atemptaren contra els límits genèrics imposats en l'article 6.3 del Codi Civil: no contrariar l'interés o l'ordre públic, ni perjudicar tercers. No obstant això, com la redacció del tenor literal del precepte no distingeix entre renúncia parcial o total, necessàriament caldrà recórrer al criteri interpretatiu que suggereix que, en cas de dubte, ha d'aplicar-se el principi pro consumatore. Consegüentment, en atenció al mateix es dedueix que la sanció que correspon és la declaració de nul·litat absoluta davant qualsevol renúncia prèvia que verse sobre un dret de protecció dels interessos dels usuaris i consumidors perquè les manifestades amb posterioritat a la celebració del contracte són plenament eficaços. 7.6.- Pactes l'objecte dels quals és excloure l'aplicació dels drets reconeguts en l'Estatut. L'última part del precepte incideix en un altre punt que també poguera suscitar algun problema ja que el segon incís de l'article cinqué prohibeix l'estipulació de "... tot pacte que tinga per objecte l'exclusió de la seua aplicació". La declaració de nul·litat de qualsevol pacte que implique renuncie prèvia a l'aplicació de les normes de protecció al consumidor manquen de valor per se, en tant que, en l'actualitat, el respecte i subjecció a elles es considera d'obligat compliment. En efecte, com ja ha sigut objecte d'exposició, en virtut del mandat establit en l'article 51 de la Constitució que proclama que "els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris", el dret a la protecció dels legítims interessos dels consumidors i usuaris ha sigut elevat a la categoria de principi amb rang constitucional. En conseqüència, qualsevol pacte que tinga com a propòsit l'exclusió d'una norma específica de protecció als particulars cal entendre-la com a nul·la atés que aquest principi ha passat a configurar-se com un més entre els inspiradors de l'ordre públic econòmic. 8.- Infraccions i sancions. Finalment, en el capítol nové, els articles 32 a 36 conceptuen i tipifiquen les infraccions en matèria de consum, qualificant les possibles faltes i establint les quanties econòmiques que ha de satisfer l'infractor. Les infraccions en matèria de consum són objecte de sancions administratives, prèvia incoació de l'expedient per part dels òrgans competents de la Generalitat. El procediment sancionador és l'establit en el Decret 132/1989, de 16 d'agost, sobre infraccions, procediment i competència en matèria de defensa dels consumidors i usuaris. Aquest Decret estableix els comportaments que tenen la consideració d'infraccions, així com la diferent graduació de cadascuna d'elles en lleus, greus i molt greus, en virtut de la categoria de la qual se'ls imposarà la sanció i multa corresponent, així com el procediment al qual cal sotmetre's. 8.1.- Òrgans competents. Són òrgans competents per a la incoació d'expedients i imposició de sancions: a.- El Consell de la Generalitat per a la imposició de sancions de fins a cent milions de pessetes, podent depassar aquesta quantitat fins a aconseguir el quíntuple del valor dels productes o serveis objecte de la infracció b. El Conseller de Sanitat i Consum de la Generalitat per a la imposició de sancions de fins a un milió de pessetes, que en l'actualitat el competent seria el Conseller d'Indústria i Comerç. c. El Director General de Consum de la Generalitat per a la imposició de sancions de fins a un milió de pessetes, que en el moment present ha passat a correspondre al director general de comerç. d. Els Directors territorials de la Conselleria de Sanitat i Consum, i en defecte d'això els Caps dels Serveis Territorials de Consum, per a la incoació d'expedients i imposició de sancions de fins a cent mil pessetes. Com a mesura cautelar, el Consell de la Generalitat podrà acordar la suspensió temporal de les activitats d'empreses situades a la Comunitat Valenciana. 8.2.- Infraccions. Es consideren infraccions en matèria de consum: 1. L'incompliment dels requisits, condicions, obligacions o prohibicions de caràcter sanitari establits per les normes generals i les pròpies de la Comunitat Autònoma. 2. Les accions i omissions que puguen produir risc o mal efectiu per a la salut dels consumidors i usuaris, ja siga en forma conscient o deliberada, ja per incórrer en qualsevol grau de negligència o abandó de les precaucions exigibles en l'activitat, serveis o instal·lacions de què es tracte. 3. L'incompliment o transgressió dels requeriments previs que formulen les autoritats sanitàries per a situacions específiques, a fi d'evitar contaminacions o circumstàncies nocives d'un altre tipus que puguen resultar greument perjudicials per a la salut pública. 4. L'alteració, adulteració o frau en la qualitat o quantitat de béns i serveis susceptibles de consum, per addició o sostracció de qualsevol substància o element, alteració de la seua composició o qualitat, incompliment de les condicions que corresponguen a la seua naturalesa o a la garantia, arranjament o reparació de béns duradors. (Sobre aquest tema cal tindre en compte el Decret 130/1989, de 16 d'agost, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es qualifiquen els béns, productes i serveis d'ús o consum comú, ordinari i generalitzat). 5. Tota conducta per acció o omissió que induïsca a engany o confusió o que impedisca reconéixer la vertadera naturalesa del producte o servei que és objecte del consum, les condicions en què es presta o sobre la submissió dels conflictes sorgits en ocasió d'operacions de consum en procediments mediadors o d'arbitratge. 6. L'incompliment de les normes reguladores de preus, la imposició injustificada de condicions de contractació que implique la inclusió necessària en els contractes de prestacions no sol·licitades o quantitats mínimes, qualsevol altre tipus d'intervenció o actuació que supose un increment abusiu dels preus o marges comercials. 7. L'incompliment de les normes relatives a registre, normalització o tipificació, etiquetaje, envasat i publicitat de béns i serveis. 8. L'incompliment de les disposicions sobre seguretat quan afecten o puguen suposar un risc per a l'usuari o consumidor. 9. L'obstrucció o negativa a subministrar dades en relació amb el desenvolupament de les funcions d'informació, vigilància o inspecció i, especialment, l'encaminada a evitar la presa de mostres o la ineficàcia de la inspecció, així com el reiterat incompliment dels laudes arbitrals pels qui voluntàriament s'han sotmés a arbitratge. 10. L'incompliment dels requisits, obligacions o prohibicions establides en la legislació estatal o de la Comunitat Valenciana en matèria de defensa dels consumidors i usuaris. (A aqueix respecte convé tindre en compte el Decret 77/1994, de 12 d'abril, del Govern valencià, pel qual es regulen les fulles de reclamacions dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana). 8.3.- Les faltes. Les faltes poden qualificar-se de lleus, greus i molt greus. S'entenen per lleus la comissió de les infraccions exposades quan es produïsquen per incórrer en negligència que no puga qualificar-se de greu atesa la diligència exigible a l'infractor, així com la desatenció de les simples indicacions de l'autoritat administrativa. Serà falta greu la comissió de tres lleus en el període d'un any; la comissió d'una falta lleu, quan la infracció puga afectar previsiblement la majoria dels consumidors contractants amb l'infractor; el reiterat incompliment de les indicacions de l'autoritat administrativa i la comissió d'alguna de les infraccions ja esmentades quan haja mediat negligència greu o intencionalitat. Per falta molt greu s'entendrà la comissió d'una greu quan la infracció puga afectar previsiblement un nombre considerable de consumidors contractants amb l'infractor o la comissió de dues faltes greus en el període d'un any. Les faltes lleus i greus podran ser qualificades de greus i molt greus quan l'infractor gaudi d'una posició de domini en el mercat o bé quan mitjançant tals infraccions obtinga uns beneficis desproporcionats. Les faltes molt greus en les quals concórrega aquesta circumstància se sancionaran per damunt de la mitjana de l'escala aplicable. Per a incrementar la quantia de les sancions es podrà imposar que la infracció comporte risc per a la salut o la seguretat dels consumidors o usuaris o greu perjudici econòmic causat per un producte defectuós o servei deficient o que produïsca l'efecte de limitar o coartar la llibertat d'elecció i contractació. A més, quan es tracte d'infraccions greus o molt greus l'autoritat podrà acordar per raons d'exemplaritat, la publicació de les sancions imposades, nom de l'empresa o persones naturals o jurídiques responsables, així com també l'índole o naturalesa de la infracció, tant en els mitjans de comunicació social que es consideren oportuns com en el Diari Oficial de la Generalitat, en el de la Província o Municipi. Són competents per a conéixer d'aquestes faltes: a. De les molt greus, el Conseller de Sanitat i Consum, hui Conseller de Comerç, que podrà imposar sancions sobre 1.000.001 i 2.500.000 pessetes o, en el seu cas, el Govern Valencià si les sancions superen les 2.500.000 pessetes. b. De les faltes greus, el Director General de Consum, en l'actualitat, Directes General de Comerç, que podrà imposar sancions entre 100.001 i 1.000.000 pessetes. c. De les faltes lleus, els Directors Territorials de la Conselleria de Sanitat i Consum, hui d'Indústria i Comerç, que podran imposar sancions de fins a 100.000 pessetes. En cap cas es podrà atribuir una doble sanció pels mateixos fets i en funció dels mateixos interessos públics protegits, si bé hauran d'exigir-se les altres responsabilitats que es deduïsquen d'altres fets o infraccions concurrents. Com a sanció accessòria es podrà recordar per part de l'autoritat a qui corresponga resoldre l'expedient, decretar el decomís de la mercaderia falsificada, fraudulenta, no identificada o que puga comportar risc per al consumidor, corrent per compte de l'infractor les despeses que s'originen, no tenint caràcter de sanció la retirada precautòria o definitiva del mercat dels productes o serveis que siguen subministrats per establiments o serveis que manquen de la preceptiva autorització. Finalment, segons disposen les seues disposicions finals, per al no previst en aquesta Llei i en les normes que la desenvolupen o complementen, serà aplicable la Llei 26/1984, de 19 de juliol. 9.- El Decret 50/1988, de 12 d'abril sobre venda fora d'establiment comercial permanent, en la seua modalitat de venda domiciliària. 9.1.- Antecedents. Aquest Decret parteix en la formulació de la seua regulació de la Directiva del Consell 85/577/CEE, de 20 de desembre de 1985, referent a la protecció dels consumidors en el cas de contractes negociats fora dels establiments comercials i de la Llei estatal 26/1991, de 21 de novembre, sobre contractes subscrits fora dels establiments mercantils. 9.2.- Finalitat. La seua normativa conté un conjunt de mesures encaminades a la protecció dels consumidors que adquireixen productes fora de l'establiment del comerciant en entendre que aquesta modalitat de venda pot obstruir la llibertat de l'adquirent, amén de trobar-se davant situacions en les quals siga impossible comparar la qualitat i el preu de l'oferta respecte al valor dels mateixos productes en altres establiments podent donar lloc a l'existència de pràctiques comercials abusives. 9.3.- Àmbit d'aplicació. A diferència de la Llei precedent, aquest Decret només és aplicable a l'activitat minorista realitzada fora d'establiment comercial permanent en l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana per a la modalitat de venda domiciliària, entenent per tal, seguint el mateix criteri de venda domiciliària establit en la Llei 8/1986, de 29 de desembre, d'ordenació del comerç i superfícies comercials, en els seus articles 22 i 23, la celebrada professionalment mitjançant la visita del venedor o dels seus empleats o agents al domicili dels possibles compradors, sent indiferent si es produeix el lliurament de la cosa venuda en el mateix moment. El seu àmbit d'aplicació s'estén als contractes subscrits entre un empresari o un tercer que actue pel seu compte i un consumidor fora de l'establiment mercantil o als celebrats en l'habitatge d'un consumidor o en el seu centre de treball o en un mitjà de transport públic, llevat que la visita de l'empresari haja sigut sol·licitada expressament pel consumidor. 9.4.- Vendes assimilades. Estan assimilades a aquesta mena de vendes la formalitzada en el lloc de treball del comprador, les “vendes en reunió” d'un grup de persones convocades per una d'elles a petició del venedor, les celebrades durant una excursió organitzada per l'oferent i, en general, la venda al detall realitzada fora de l'establiment del comerciant i a iniciativa d'aquest o dels seus auxiliars. 9.5.- Vendes excloses. Queda exclosa la venda per correu, la celebrada en l'establiment comercial o per telèfon i seguida del repartiment a domicili dels productes comprats. Igualment, el subministrament a domicili de productes alimentosos, de begudes o d'altres béns de la llar de consum corrent, practicat en forma freqüent i regular i aquells que per la seua forma de presentació o altres circumstàncies no complisquen amb les normes tècnicsanitàries de qualitat o de seguretat. 9.6.- Drets del comprador. Sempre haurà de disposar d'un període que ha de ser com a mínim de 7 dies naturals per a rescindir la compra, tenint dret a la devolució de les quantitats que poguera haver abonat en concepte de senyal o a compte. El còmput del temps començarà a córrer des del moment de la signatura del contracte sent indiferent si en aquest acte es produeix el lliurament de la cosa comprada. Si aquesta es produïra amb posterioritat a la signatura del contracte, des d'aquest moment el comprador disposarà d'un nou període de 7 dies per a rescindir el compromís sempre que es puga apreciar raonablement la falta de concordança entre l'oferit i el subministrat. La notificació no requereix l'emplenament de cap manera especial. Per això, el comprador podrà notificar a l'empresa venedora la seua decisió d'exercir el dret de rescissió dins del termini mitjançant qualsevol mitjà que permeta tindre constància fefaent de la notificació. Quan l'exercici del dret comporte la devolució de la cosa venuda, l'empresa subministradora està obligada a fer-se càrrec de les despeses de transport originats per la devolució. 9.7.- Obligacions del venedor. El venedor ha d'informar per escrit al consumidor sobre el dret a rescindir el contracte conforme als terminis i circumstàncies que s'han exposat, incloent en la informació de manera expressa el nom i adreça de la persona davant la qual el comprador puga exercir aquest dret. En tot cas, les empreses que practiquen la venda domiciliària hauran de comptar amb la prèvia autorització de la Direcció General de Comerç, sobre els productes o serveis que puguen ser oferits per l'empresa, així com depositar una caució amb la finalitat de garantir responsabilitats tant civils com administratives que deriven de la pràctica d'aquesta mena de comerç.